Poblenou.com

Hola!

Ja som aquí un altre cop per a criticar una sèrie de TV, i en aquesta ocasió és el torn de The Killing, una interessant sèrie policíaca produïda aquest any 2011 en els EEUU, i que s'emet des del setembre a FoxCrime. La sèrie és una versió americanitzada d'una altra sèrie danesa amb el mateix nom (Forbrydelsen, el crim), que va tenir un gran èxit a la Gran Bretanya.

La sèrie em sembla molt i molt interessant, almenys en la seva primera temporada, i crec que us interessa seguir-la. L'argument és interessant, tot i que de vegades tinguis dubtes de quin és l'argument de debò de la sèrie, els personatges estan ben descrits, són creïbles i els actors ho fan molt bé, i la excepcionalitat de la forma narrativa hi posa la guinda final. Si creieu que la sèrie us pot interessar, millor no seguiu llegint aquest article, ja que no desvetllaré res d'important, però creieu-me: voleu descobrir-la vosaltres mateixos.  ;-)

Descripció del conjunt

Però anem al cas: què fa diferent a aquesta sèrie de les moltes altres de lladres i serenos que emeten totes les cadenes any rere any?

Tot. Aquesta sèrie és molt diferent de qualsevol altra del mateix gènere, amb una sola excepció que comentaré més endavant. No hi ha cap dels estereotips del gènere, hi ha poquíssima acció (gràcies!!!) i els bons són, si més no, de dubtós origen i comportament. El ritme és especialment lent, no només per a una sèrie policíaca, sino per a qualsevol tipus de gènere, però aquest és possiblement un dels seus principals alicients.

L'argument no és res extraordinari, un assassinat que cal resoldre seguint unes proves, sospitosos i pistes que són més que dubtosos, però en el fons un arriba a pensar que això, l'assassinat és ben bé secundari en la història que s'ens descriu.

La fotografia és força impactant. L'acció transcorre en Seattle, la capital de l'estat de Washington, famosa per la pluja gairebé constant, en el mes d'octubre. Els dies duren ben poques hores, les nits són llargues, i la pluja no dóna gaire descans.

Si voleu detalls tècnics de la sèrie, els podeu trobar tots a la wikipedia.

Els personatges

Hi ha tres grups de personatges principals, de la mateixa forma que hi ha tres línies argumentals simultànies. D'una banda tenim als policies, Sarah Linden i Stephen Holder, que intentaran desentrellar l'homicidi de Rosie així com no acabar d'ensorrar la seva vida personal. D'una altra la família de la víctima, els Larsen, que intentaran encaixar la pèrdua amb més o menys fortuna i el professor d'institut de la Rosie. I finalment el candidat a alcalde de Seattle, el regidor Richmond, que es veu involucrat en tot l'afer gairebé per accident, quan és al mig de la campanya/batalla electoral.

Pel que fa als actors, els productors van decidir que calia conservar tot de la danesa, excepte això decidint-se a usar actors americans, la majoria secundaris en altres sèries, però amb una força que els fa convincents. Excepcional la interpretació d'en Brent Sexton que fa de pare de la Rosie Larsen. Coneixíem aquest actor de la sèrie Life, en un paper molt secundari i molt fluixet, però en aquest paper, realment frega la perfecció.

El ritme

Si es tractés d'una sèrie escandinava, no ens sorprendria gens la lentitud dels episiodis; fins i tot una sèrie anglesa seria ben acceptable que tingués un ritme lent, però resulta molt sorprenent en una sèrie nord-americana, ni que sigui un refregit d'una altra.

Els episodis duren al voltant d'una hora i narren el que s'esdevé en un sol dia. Ens explicaran el que esdevé a cadascun dels tres grups de personatges al llarg del dia i la nit, sense que s'arribi a fer mai pesat. I creieu-me que això no havia de ser gens fàcil al cas de la família Larsen, però ho aconsegueixen.

La fotografia

És possiblement la segona part més sorprenent i més ben aconseguida per la producció americana. Hauria pensat que era difícil reproduir un ambient plujós, fred i fosc com l'escandinau molt a l'estil de les noveles d'en Stieg Larsson, però Seattle es demostra perfecte per a això.

Que sigui un ambient sorprenent no vol dir que no estigui molt ben trobat. És un ambient que s'escau perfectament, i resulta curiós però molt creïble les vegades en que un personatge lloa les vistes d'un apartament o un despatx, en una ciutat on la llum és ben minsa, i la pluja permet una visibilitat ben reduïda.

L'argument

Tot i que al començament la investigació de l'assassinat és la part que enganxa l'espectador, conforme la sèrie avança, aquesta perd pes sobre l'argument, i les altres línies argumentals guanyen força i importància.

Fet i fet, el tractament de la investigació d'homicidi per part dels investigadors és el més criticable (i criticat a la premsa dels EEUU) de forma que aquest fil argumental acaba sent el menys interessant. Després de presentar els (greus) problemes personals dels investigadors, pot resultar més o menys creïble, però les crítiques aparegudes a la premsa són demolidores.

Totes les línies argumentals estan tractades de forma molt creïble, molt humana i amb el detall necessari per a veure que els personatges tenen més d'una dimensió, a diferència d'altres sèries. Precisament, aquest voler definir clarament els personatges fa que no sigui senzill identificar-se amb cap d'ells, però curiosament aquest no és un problema per a que la sèrie t'enganxi igual.

Conclusió

Una sèrie molt sorprenent i addictiva, que us agradarà sens dubte. Interessant que dongui més importància al factor humà que no pas al policíac. Si el pilot us agrada ja no podreu parar. I al final: un episodi on tot s'aclareix i tot s'enterboleix encara més si era possible.

Bon profit!

• Next >